29. Llavors l’esperit del Senyor es va apoderar de Jeftè. Jeftè va recórrer els territoris de Galaad i de Manassès, va passar per Mispè de Galaad, i des de Mispè de Galaad entrà al país dels ammonites.
30. Jeftè havia fet al Senyor aquesta prometença:– Si em dónes la victòria contra els ammonites,
31. el primer de casa meva que surti a rebre’m, quan jo torni victoriós de la guerra contra ells, serà per a tu, Senyor, i l’oferiré en holocaust.
32. Jeftè va passar la frontera dels ammonites, els atacà, i el Senyor li va donar la victòria.
33. Els derrotà des d’Aroer, i va conquerir vint poblacions fins a Minnit, i després arribà fins a Abel-Queramim. La derrota fou molt gran, i els ammonites van ser humiliats pels israelites.
34. Quan Jeftè tornà a casa seva, a Mispà, la seva pròpia filla va sortir a rebre’l amb tamborins i danses. Era la seva única filla: no tenia altres fills ni filles.
35. En veure-la, Jeftè s’esquinçà els vestits, tot cridant:– Ai, filla meva! M’he fet ben desgraciat! I tu entres dintre la meva desgràcia, perquè vaig fer una promesa al Senyor i no em puc fer enrere.
36. Ella li va respondre:– Pare, si has fet una promesa al Senyor, compleix-la en mi tal com la vas fer, ara que el Senyor t’ha concedit de venjar-te dels ammonites, els teus enemics.
37. Després va pregar així al seu pare:– Concedeix-me això que et demano. Deixa’m dos mesos i me n’aniré a plorar per les muntanyes, amb les meves amigues, perquè no podré ser mare.