10. El rei va continuar:– Si algú te’n parla, fes-me’l venir, i no li quedaran ganes d’amoïnar-te més.
11. Ella va replicar:– Que el rei juri pel nom del Senyor, el seu Déu, que el responsable de venjar la víctima no m’afegirà més desgràcies i no eliminarà el fill que em queda.Ell va assegurar:– Per la vida del Senyor, et juro que no caurà a terra ni un sol cabell del teu fill.
12. Llavors la dona va dir:– Que sigui permès encara a la teva serventa de dir una paraula al meu senyor, el rei.Ell li féu:– Parla.
13. La dona va explicar-se:– Per què, doncs, mantens un parer que va contra el poble de Déu? Amb la sentència que el rei acaba de pronunciar, és com si ell mateix es declarés culpable, ja que no deixa tornar l’home que té proscrit.
14. Tots hem de morir: som com aigua escampada per terra, que ja no es pot recollir. Déu no torna ningú a la vida. Per tant, el rei hauria de prendre un determini, perquè l’home que té proscrit no ho estigui per sempre.
15. De fet, si he vingut a exposar al rei, el meu senyor, el que li acabo de dir, és perquè la gent m’intimidava. Però la teva serventa ha pensat que en parlaria al rei i que potser el rei faria el que li digués la seva serventa: